Les pròpies tenebres són les que més por donen.

Res pot aturar el que senc,

Em mire i sorgeixen llàgrimes salades.

Sentiments que viatgen a través de la sang, 

Venes que venen a ser carreteres.

Puc compondre versos d’amor

I estrofes de desil·lusió.

Però eixa no és la qüestió.

La soledat m’acompanya, amiga eterna.

A cas saps el que es sent ací dins?

Tot és negre, llum acostat

Als meus ulls que volen veure més enllà.

La realitat és difusa, impotència

Al saber que vas morint poc a poc

I no pots fer res per evitar-ho.

Llàgrimes que ballen sobre les galtes.

Et mires i no et reconeixes,

Reflexar la llum al mirall.

Caus i no et pots aixecar.

Tot és fosc dins meu,

Les pròpies tenebres

Són les que més por donen.